Bones maneres

Sóc de l’opinió que tant com els bons esportistes feliciten a guanyadors i encoratgen a perdedors, els polítics en general i sobretot els que conformen els consistoris de pobles com el nostre, haurien de ser per damunt de tot, honestos.

Al meu entendre, quan s’han perdut les eleccions, l’ètica i la moral passen per felicitar a qui les ha guanyat i a no amagar-li les dificultats en les que es trobarà, per exercir el seu càrrec, al cap i a la fi uns i altres són servidors públics. 

De la mateixa manera, qui les ha guanyat i pels mateixos principis ètics i morals, s’equivoca manifestant que els que han perdut, no han fet res bé.

No crec que avui en dia, i en pobles de la categoria del nostre, hi hagi ningú tant irresponsable com per fer les coses malament de manera voluntària. 

Uns i altres han de tenir clar que qui els mira, no és imbècil i que d’aquí a menys de quatre anys hi haurà un altre examen.

El teu comentari Albert, com és natural m’ha portat a llegir l’entrevista de tarragonadigital.com. M’ha recordat una mica al diàleg dels dos “progres” de “La nit de Sant Joan”, un espectacle musical de Dagoll Dagom estrenat el març de 1981 al teatre Romea. 

Citant les declaracions del nostre alcalde quan diu: “Per una banda, a nivell administratiu, ens hem trobat un Ajuntament en un estat força caòtic i que podria estar molt més ben organitzat, ja que utilitzant adequadament els recursos que tenim, s’obtindria un millor funcionament. En aquest sentit, de cara al setembre volem començar a reestructurar alguns d’aquests àmbits, sobretot d’estructura i de personal.”, em faig algunes preguntes com: 

Qui és o qui són els responsables del caos? 

És tot culpa dels antics mandataris?

Com és que cap mitjà de comunicació, planteja aquestes preguntes de manera clara? 

Ja em disculpareu però, a tot plegat hi trobo a faltar en uns i altres un cert grau de transparència.

Tot hi així, que ningú se sulfuri, sigueu pacients. Els nous estadants de Ca la Vila son només a la meitat d’aquells 100 dies de gracia que hom concedeix als elegits, per a emetre un primer judici. Penseu que arribar i trobar-se amb l’embolic de la Festa Major no ho posa fàcil.

I per acabar permeteu-me que sense cap pretensió us demani a uns i altres, que recordeu què i com predicàveu quan us asseieu just a l’altre costat de la taula.

Guals, punt i final

Fa un parell de dies, el dissabte de la Festa Major, un familiar nostre deixava el cotxe davant d’un d’aquests guals sense llicència municipal. Ho va fer perquè, al carrer Mossèn Serret i a les rodalies, no quedava cap espai lliure, llevat es clar, dels regulats per guals amb la corresponent llicència.

L’endemà a quarts d’una, rebia una trucada dels mossos, no dels vigilants municipals, demanant-li que retires el cotxe, tot i que entenien que el seu vehicle no estava mal estacionat ja que els propietaris afectats no disposaven de gual amb la llicència corresponent .

Vull pensar que els mossos van advertir al propietari de l’immoble, que per evitar aquest tipus d’incidències calia fer les coses bé i adquirir la llicència municipal corresponent. 

Tot hi així no se si l’actuació dels mossos en aquest cas, és la correcta.

He de dir també, que a l’hora d’estacionar el meu cotxe, no ho faig mai, davant de guals amb llicència. Si hi ha espai lliure al carrer, tampoc el deixo davant de llocs on s’intueix que estan destinats a l’entrada i sortida de vehicles. Si no hi ha més remei i l’horari ho permet, opto (tot i no tenir-ne obligació) per avisar als propietaris del garatge afectat, dient-los que en cas de necessitar sortir o entrar, m’ho facin saber i tant aviat com em sigui possible, retiraré el meu vehicle.

Avisar als propietaris és sempre recomanable en molts sentits, no se si m’explico.

I per acabar, no només no són correctes els cartells de guals sense llicència, sinó tampoc les caixes, bidons, taulons i tot el llarg etc. d’objectes destinats a aquesta finalitat.

En aquest cas seria d’agrair que els ajuntaments prenguessin la responsabilitat de retirar-los o be advertir als propietaris dels immobles que també hi ha una ordenança sobre l’ocupació de la via pública. Per cert, si no vaig errat, més cara que la que regula els guals.

Que ens depararà el futur?

Dins del Ir Festival  d’estiu Terra de Bandolers organitzat per l’ajuntament d’Alcover, ahir divendres 10 de juliol de 2018, hi varen actuar dos personatges separats per casi bé trenta anys però. amb una DO comuna, estimen la terra i la música d’arrel. 

Un amb la seva guitarra i l’altre amb el seu acordió diatònic amb el títol de Cançons de Taverna, ens van regalar més d’una hora i mitja de poesia, cançons, garrotins, i romanços .

El lloc triat pel concert, magnífic, el Mas de Forès a la Vall del Glorieta.

La nit fresqueta, la primera després de moltes de calor.

Uns hi havien arribat caminant, altres amb bicicleta i els més mandrosos ho havíem fet amb cotxe.

La tria de músiques, celebrada per tots els assistents.

A més a més de les cançons, em quedo amb una pregunta que en un moment donat del concert, en Belda li va etzibar a l’Arnella: Que ens depararà (cito textualment) el futur? En Jaume es va quedar sense resposta i adduí que aquesta, exigiria un debat massa extens. 

Jo, potser sota la influència del cel, el lloc i la companyia vaig pensar, que si el futur ens concedia l’ara, em donava per satisfet.

D’oca a oca, TrateaTeatre

Jo prefereixo les obres de teatre que et fan remoure a la cadira, aquelles que et trasbalsen, t’interpel·len, et fan sentir incòmode i et posen davant del mirall, per recordar-te qui i com ets.

Per la Festa Major i en els temps que corren, però, una rialla, és sempre ben rebuda.

Dels probablement més de 300 grups de teatre amateur de Catalunya, TrateaTeatre n’és un més. El divendres 27 de juliol de 2018, divendres de Festa Major, TrateaTeatre estrenà D’oca a oca. No parlaré del títol original de l’obra ni tampoc dels seus autors, tot i que és important, en aquest moment, no ve al cas.

Un amic meu diu sovint quelcom semblant a: qui fa mal al teatre, en moltes ocasions, és el teatre d’afeccionats.

La veritat és que en més d’una ocasió li he donat la raó. Qui no ha assistit alguna vegada, a una representació en la que ha tingut ganes de marxar perquè el que li oferien era irresistible. Sap greu, però això passa. Moltes vegades veure teatre representat per un grup amateur, és com mirar un àlbum de dues mil tres-centes fotografies, que només resulten interessants per qui les a fet i pels que hi surten.

La gent de TrateaTeatre ens tenen acostumats a representacions que superen amb escreix el llindar del que tradicionalment es pot considerar teatre amateur. Potser aquesta qualificació sigui agosarada. Potser seria més correcte, dividir les representacions de teatre amateur en tres categories, normal, mitjana i alta. Si això s’accepta, jo diria que TrateaTeatre de l’Espluga de Francolí, es podria situar a la banda alta, tant pel que fa al treball de direcció, com al d’interpretació i a la posada en escena, sempre més que correcta.

Algú em podrà titllar d’exagerat i que escombro cap a casa, doncs mireu: Sí però no, són molt bons, son uns amateurs professionals.

La veritat és, que tot i la calor que feia al teatre del Casal de l’Espluga (no funciona l’aire condicionat des de fa anys), més de cinc-cents espectadors varem gaudir una vegada més del seu esforç.

Ah! i un consell si per algun motiu us vàreu perdre la representació i en un futur teniu la oportunitat de veure-la, us adonareu que no exagero gens ni mica.

A continuació podreu veure un recull de fotografies de l’obra.

Pessebre Vivent de l’Espluga de Francolí (2017)

Imatges del Pessebre Vivent de l'Espluga de Francolí (23 i 24 12/2017)
Pessebre Vivent de l’Espluga de Francolí (Any 2017)

Cada dos anys a l’Espluga de Francolí hi te lloc la representació del Pessebre Vivent. Es fa cada dos anys perquè s’alterna amb la representació de Els Pastorets de Josep M. Folch i Torres.

Com diu la informació al seu perfil al Facebook: “El Pessebre Vivent de l’Espluga de Francolí és un projecte d’una comissió d’espluguins amb el suport d’entitats, empreses, comerços i nombroses persones a nivell individual”. El mes de setembre un munt de persones es posaven a la feina, perquè els dies 23, 24 i 26 de desembre gaudíssim per tercera vegada d’aquest esdeveniment tant participatiu.

Aquest any se’n celebra el 50 aniversari amb un seguit d’actes dels que trobareu més informació seguint aquest enllaç

Aquest recull de fotografies volen ser la meva humil col·laboració en aquest esdeveniment que han vist més de 3000 persones.

 

 

Penelles i el “Gargar Festival de Murals i d’Art rural.

Al menys una vegada a l’any, els Marioles, fem un forat a la nostra agenda per trobar-nos al voltant d’una taula i fer-la petar. Durant molts anys no havíem sabut res els uns dels altres, però un bon dia, algú de nosaltres, no se qui, va decidir que ens havíem de tornar a veure. I així ho hem fet des de ja fa una colla d’anys.
Malauradament ja no som tots els que érem.
El dissabte 6 de maig, ens va reunir una vegada més. El lloc escollit, el castell del Remei. La Montserrat i el Joan, es van encarregar de que la trobada no fos només un dinar. Abans de fer-ho, havien lligat una visita al celler i l’església del ca
stell. Després, dinar al Restaurant castell del Remei, que per a nosaltres, la Pilar i jo, va ser com tornar-ho a fer al restaurant del Senglar. Després una visita a Penelles, per veure els murals?
Feia vuit anys que la Pilar i jo amb els de la nostra colla, havíem estat a Penelles.
En aquella ocasió, celebràvem l’aniversari de la Maria Rosa i de l’Anna. Ens vam allotjar en una magnífica casa rural cal Pauetó.
Penelles ens va semblar aleshores, un de tants pobles de l’Urgell. Un poble d’aquest on segurament només els seus habitants li troben el seu encant.
Però caram!, qui l’ha vist i qui el veu. El Gargar Festival de Murals i d’Art Rural la canviat de dalt a baix.

_1050227
Fotografies del “Gargar Festival de Murals i d’Art Rural”, de Penelles un poble petit de la comarca de l’Urgell, que ha decidir no passar desapercebut ni encara molt menys, desaparèixer.

Com diu Eloi Bergós, alcalde de Penelles a la Vanguardia, gargar, és el soroll que fa un ocell, la ganga. un ocell en perill d’extinció.
Amb aquesta iniciativa doncs, la de fer soroll, Penelles s’ha proposat fer-se veure i escoltar, donant vida a un poble que ben segur sorprendrà, a tots els que com nosaltres decideixin visitar-lo.
Les fotografies que acompanyen aquesta entrada, son una mostra del que i podreu trobar.

Nova joguina?

A la feina, és tradició, regalar un rellotge als que es jubilen. En el meu cas, sense saber-ho, els ho vaig posar complicat.Uns dies abans els companys de feina i alguns familiars me n’havien regalat un.

Els calia trobar una alternativa. Com que els meus gustos i afeccions no els son desconeguts, ben aviat van trobar quelcom que sabien que m’agradaria. Vull aprofitar per a donar-los-hi les gràcies públicament.

El petit vídeo que acompanya aquesta entrada és el resultat de la primera prova a la que confio en seguiran d’altres.

 


 

Puntualitzció

Ahir a la nit durant el concert del Sant Jordi en favor del refugiats, alguns, bastants, twits titllàvem de demagog al Jordi Évole @jordievole. Jo el vaig trobar com moltes vegades magistral i encertat, sobretot quan es dirigí a la llotja de les autoritats.

Si però, que li voldria fer una modesta puntualització, quan parlava dels immigrants del anys 60. Quan parlava de les persones que des d’altres regions de l’estat espanyol, van fer cap a Catalunya buscant una vida millor. De tots els andalusos, extremenys, aragonesos, castellans, gallecs, que van veure Catalunya l’oportunitat per a millorar les seves vides. I amb una maleta plena de records van fer cap a Casa Nostra, amb una ma al davant i una altra al darrera, però totes dues, disposades a treballar per a guanyar-se un futur millor. I a fe de Déu que ho van aconseguir.

Molts d’ells van trobar lloc per mal viure, en barris perifèrics de Barcelona i també en altres poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona. Badalona, Cornellà, l’Hospitalet, Bellvitge, Sabadell, Terrassa… en son encara testimonis. Molts d’ells s’acomodaren en barraques, altres en pisos petits i sense massa condicions, on com recordava en Jordi Évole, viuen encara.

Poc a poc i al costat també de molts catalans d’altres pobles petits de Catalunya que van veure en la gran capital una oportunitat, lluitaren colze a colze per a aconseguir el que ara tenim tots plegats. Els ho hem d’agrair, el nostre país, no seria el que és, sense tota aquesta gent.

Si que es veritat però i espero que en això i puguem estar d’acord, que sovint, qui pitjor es comporta amb els últims nouvinguts, son justament els que han arribat al seu davant. Això Jordi, t’ho vas callar i ho saps tant bé com jo.

Fora de test

Pel que sembla, l’oposició ha trobat la gallina dels ous d’or per posar nerviosos als que manen a ca la Vila: el contracte del meu bon amic Ramon.
Vull deixar clar que no defensaré el procediment que es va seguir, ni molt menys encara l’excusa que es va donar per contractar-lo, la d’urgència. Jo feia més d’un any que ho anava recordant amb insistència.
Sí que vull defensar el Ramon, s’ho mereix. Ho vull fer perquè sé com s’ho passa de malament quan s’utilitza el seu nom per a carregar contra l’equip de govern municipal.
Vull dir als que el titllen d’enxufat, que són uns miserables, doncs em consta que ell no ho hauria permès en cap moment. És fill de cal Guixé, sí. I què, això és dolent? Això el condemna?
Busqueu alguna entitat del poble o alguna persona que en pugui parlar malament amb propietat. Si sou honestos, reconeixereu que no heu trobat ningú.
Al Ramon, no el va anar a buscar ningú de ca la Vila, ni ell va demanar aquesta feina. Jo mateix recordo haver-li comentat en almenys una ocasió al David Rovira que ell, el Ramon, podria ser un molt bon substitut per al meu lloc.
Jo, encara que segurament la gent (si ho fan) em recordi només com el pregoner i els més vells com l’algutzil, per a l’Ajuntament he estat una mena de “chico para todo”. Doncs bé, per aquesta feina, el Ramon em guanya i em sobrepassa de llarg, és molt més capaç que jo.
Els de l’oposició haurien d’aclarir què és el que en realitat els molesta. Vull pensar que és el procediment i no la persona. En aquest cas fins i tot jo i el mateix Ramon podem estar-hi d’acord.
Ara bé, fer servir el nom del Ramon i el renom de casa seva, ho trobo deplorable, fastigós i en boca d’alguns que el coneixen prou bé, fins i tot pura hipocresia. De seguir així, em preocuparia seriosament que, en un futur, gent així pogués fer-se càrrec del govern del nostre poble.