Fotografia

Entrades destinades a la meva activitat fotogràfica.

Romànic del Berguedà i la Cerdanya

Hem aprofitat uns dies de festa per a descobrir part del patrimoni romànic de la Cerdanya i el Berguedà. Tot i que alguns llocs ja els coneixíem, feia una colla d’anys que no hi havíem estat i ens venia de gust tornar-hi.

L’hotel Casa Duaner de Guardiola de Bergadà ens va servir com a camp base. 

Es un petit hotel molt ben situat i que ofereix una bona relació qualitat/preu. Vam escollir l’opció de mitja pensió. Havíem llegit opinions sobre els serveis de l’establiment i s’ha de dir que totes eren certes, tant pel que fa a l’hotel com al restaurant. Aquest, és conegut com el Racó de l’Avi, la casa natal de l’Avi del Barça, un complex on hi trobareu bona cuina, un hotel de muntanya i allotjaments rurals. Tot en un espai adient per la pràctica del senderisme, el ciclisme o anar a buscar bolets si és temporada.

Vam començar el nostre petit recorregut a Puigcerdà, ens venia de gust fer una passejada pels voltants de l’estany.

Vam coincidir amb la 7a edició de la Cursa Dream Runners Puigcerdà, un prova per a esportistes de totes les edats que sembla que es fa sempre el 15 d’agost.

Com a guia de viatge havia trobat a Wikiloc, una plataforma que fem servir sovint per a seguir rutes de muntanya, una ruta en cotxe amb aquest recorregut,  en el que es visiten diversos llocs de la Cerdanya i el Berguedà.

Després de dinar comencem a Guils de Cerdanya visitant la petita església parroquial de Sant Esteve. Seguidament passant per l’ermita del Remei de Bolvir, ens dirigim a Bellver de Cerdanya per veure l’església parroquial de Santa Maria Tallò i la peculiar església de Santa Eugènia de Nerellà, d’una nau i curiós campanar amb una forta inclinació, coneguda com la torre de Pisa de la Cerdanya. 

Més tard travessant el túnel del Cadí, fem cap a Bagà lloc on recordàvem haver vist un entorn medieval amb una plaça molt bonica que descobrim de nou, quan ja ens havia envaït el dubte de si la plaça era o no a Bagà.

Seguidament ens dirigim cap a Guardiola de Berguedà. Hi arribem aviat. Per fer temps abans d’anar a l’hotel busquem i trobem Sant Llorenç Prop de Bagà. Així s’anomena l’antic monestir benedictí, amb l’església mutilada dels de tres naus.

Finalment ens dirigim a Casa Duaner on ens espera una dutxa reconfortant i un sopar generós.

El segon dia el dediquem també, a veure llocs on ja havíem estat feia més de trenta anys, La Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug. El matí el vam dedicar a visitar els Jardins de Ca l’Artigas i el Museu del Ciment. Ho vam fer amb aprofitant el recorregut turístic del Tren del Ciment, una línia que històricament unia l’antiga fàbrica de ciment Asland de Castellar de n’Hug amb Guardiola de Berguedà, des d’on partia la línia del ferrocarril de via estreta cap a Berga i Manresa. El trajecte de l’antic Tren del Ciment, que dura aproximadament 20 minuts, el realitza una locomotora dièsel amb quatre cotxes que tenen una capacitat per a 25 viatgers cadascun. Té un recorregut de 3,5 quilòmetres i para a 4 estacions.

Una de les parades són els Jardins de Ca l’Artigas. Jardins de tipus naturalista, amb pedres, aigua i vegetació, que foren dissenyats a principis del segle XX per l’arquitecte Antoni Gaudí. Una altra parada te lloc a la fàbrica de ciment Asland, situada al paratge del Clot del Moro, en el municipi de Castellar de n’Hug, es va tancar l’any 1975.

Vam dinar a la Pobla de Lillet a la Fonda Cerdanya, on ofereixen només un menú de bona cuina casolana.

La tarda la vam dedicar a visitar Santa Maria i Sant Miquel de Lillet. A l’oficina de turisme de la Pobla de Lillet on surt el Tren del Ciment, a canvi del 2€ i un DNI com a penyora, ens van deixar les claus de les dues esglésies per poder-les visitar. Ho vam poder fer amb comoditat ja que érem nosaltres sols. 

Seguidament per una estreta però ben asfaltada carretera, vam fer cap a Castellar de n’Hug, on ens feia gracia comprovar que encara hi haguessin els únics forns de pa de llenya. Hi eren! En un d’ells hi vam comprar coca i una ampolla d’aigua. 

Així va concloure el segon dia de les nostres mini vacances.

El tercer dia després de deixar l’hotel ens va dirigir a Sant Jaume de Frontanyà lloc que també havíem visitat feia molts anys abans en companyia d’altres amics amb motiu de l’estrena, si no ho recordo malament, de les auto-caravanes. 

Seguidament i passant per Borredà i Vilada i ja al costat de Berga, vam arribar a Sant Quirze de Pedret, un dels millors exemples del preromànic català al que s’accedeix per un imponent pont medieval. El tram final després del pont, s’enfila força, tant que la Pilar em va comentar ja cal que sigui bonic després de l’esforç (feia força calor). Ho va ser. Sobretot perquè vam coincidir amb una visita comentada i un deliciós concert de cançons tradicionals amb acordió i veu. Tant és així que vam decidir guardar aquest preciós moment com a record.

Després, una mossegada a Berga per fer lleuger el retorn a casa.

Les fotografies que podeu veure a continuació il·lustren aquest petit recorregut pel romànic d’aquestes dues comarques. 

« 1 de 2 »

D’oca a oca, TrateaTeatre

Jo prefereixo les obres de teatre que et fan remoure a la cadira, aquelles que et trasbalsen, t’interpel·len, et fan sentir incòmode i et posen davant del mirall, per recordar-te qui i com ets.

Per la Festa Major i en els temps que corren, però, una rialla, és sempre ben rebuda.

Dels probablement més de 300 grups de teatre amateur de Catalunya, TrateaTeatre n’és un més. El divendres 27 de juliol de 2018, divendres de Festa Major, TrateaTeatre estrenà D’oca a oca. No parlaré del títol original de l’obra ni tampoc dels seus autors, tot i que és important, en aquest moment, no ve al cas.

Un amic meu diu sovint quelcom semblant a: qui fa mal al teatre, en moltes ocasions, és el teatre d’afeccionats.

La veritat és que en més d’una ocasió li he donat la raó. Qui no ha assistit alguna vegada, a una representació en la que ha tingut ganes de marxar perquè el que li oferien era irresistible. Sap greu, però això passa. Moltes vegades veure teatre representat per un grup amateur, és com mirar un àlbum de dues mil tres-centes fotografies, que només resulten interessants per qui les a fet i pels que hi surten.

La gent de TrateaTeatre ens tenen acostumats a representacions que superen amb escreix el llindar del que tradicionalment es pot considerar teatre amateur. Potser aquesta qualificació sigui agosarada. Potser seria més correcte, dividir les representacions de teatre amateur en tres categories, normal, mitjana i alta. Si això s’accepta, jo diria que TrateaTeatre de l’Espluga de Francolí, es podria situar a la banda alta, tant pel que fa al treball de direcció, com al d’interpretació i a la posada en escena, sempre més que correcta.

Algú em podrà titllar d’exagerat i que escombro cap a casa, doncs mireu: Sí però no, són molt bons, son uns amateurs professionals.

La veritat és, que tot i la calor que feia al teatre del Casal de l’Espluga (no funciona l’aire condicionat des de fa anys), més de cinc-cents espectadors varem gaudir una vegada més del seu esforç.

Ah! i un consell si per algun motiu us vàreu perdre la representació i en un futur teniu la oportunitat de veure-la, us adonareu que no exagero gens ni mica.

A continuació podreu veure un recull de fotografies de l’obra.

Pessebre Vivent de l’Espluga de Francolí (2017)

Imatges del Pessebre Vivent de l'Espluga de Francolí (23 i 24 12/2017)
Pessebre Vivent de l’Espluga de Francolí (Any 2017)

Cada dos anys a l’Espluga de Francolí hi te lloc la representació del Pessebre Vivent. Es fa cada dos anys perquè s’alterna amb la representació de Els Pastorets de Josep M. Folch i Torres.

Com diu la informació al seu perfil al Facebook: “El Pessebre Vivent de l’Espluga de Francolí és un projecte d’una comissió d’espluguins amb el suport d’entitats, empreses, comerços i nombroses persones a nivell individual”. El mes de setembre un munt de persones es posaven a la feina, perquè els dies 23, 24 i 26 de desembre gaudíssim per tercera vegada d’aquest esdeveniment tant participatiu.

Aquest any se’n celebra el 50 aniversari amb un seguit d’actes dels que trobareu més informació seguint aquest enllaç

Aquest recull de fotografies volen ser la meva humil col·laboració en aquest esdeveniment que han vist més de 3000 persones.

 

 

Penelles i el “Gargar Festival de Murals i d’Art rural.

Al menys una vegada a l’any, els Marioles, fem un forat a la nostra agenda per trobar-nos al voltant d’una taula i fer-la petar. Durant molts anys no havíem sabut res els uns dels altres, però un bon dia, algú de nosaltres, no se qui, va decidir que ens havíem de tornar a veure. I així ho hem fet des de ja fa una colla d’anys.
Malauradament ja no som tots els que érem.
El dissabte 6 de maig, ens va reunir una vegada més. El lloc escollit, el castell del Remei. La Montserrat i el Joan, es van encarregar de que la trobada no fos només un dinar. Abans de fer-ho, havien lligat una visita al celler i l’església del ca
stell. Després, dinar al Restaurant castell del Remei, que per a nosaltres, la Pilar i jo, va ser com tornar-ho a fer al restaurant del Senglar. Després una visita a Penelles, per veure els murals?
Feia vuit anys que la Pilar i jo amb els de la nostra colla, havíem estat a Penelles.
En aquella ocasió, celebràvem l’aniversari de la Maria Rosa i de l’Anna. Ens vam allotjar en una magnífica casa rural cal Pauetó.
Penelles ens va semblar aleshores, un de tants pobles de l’Urgell. Un poble d’aquest on segurament només els seus habitants li troben el seu encant.
Però caram!, qui l’ha vist i qui el veu. El Gargar Festival de Murals i d’Art Rural la canviat de dalt a baix.

_1050227
Fotografies del “Gargar Festival de Murals i d’Art Rural”, de Penelles un poble petit de la comarca de l’Urgell, que ha decidir no passar desapercebut ni encara molt menys, desaparèixer.

Com diu Eloi Bergós, alcalde de Penelles a la Vanguardia, gargar, és el soroll que fa un ocell, la ganga. un ocell en perill d’extinció.
Amb aquesta iniciativa doncs, la de fer soroll, Penelles s’ha proposat fer-se veure i escoltar, donant vida a un poble que ben segur sorprendrà, a tots els que com nosaltres decideixin visitar-lo.
Les fotografies que acompanyen aquesta entrada, son una mostra del que i podreu trobar.

Benvinguda, Primavera.

La primera vegada que el Blai ens va convidar a fer fotografies de la floració dels arbres fruiters de la Ribera d’Ebre, el març del 2009, poc m’imaginava que això de les floretes dels fruiters, esdevindria el fenomen que és actualment.

Era i és bonic, veure la Ribera florida, des magnífic mirador natural del Castellet de Banyoles, al terme municipal de Tivissa. Aquest any, ens ha tornat a convidar, però no hi em pogut anar.

Influïts per les les fotografies dels telenotícies dels darrers dies, on mostren imatges no només de la Ribera, si no també del Segrià, vam decidir fer una escapada a terres lleidatanes.

Una vegada i per casualitat, després d’uns caragols i alguna cosa més al restaurant la Lluna de Sudanell, el meu cosí Josep, el de Martorelles, que s´ho coneix tot, ens va dur al tossal de Carrasumada, prop de Torres de Segre. Aleshores, tot i que ja no era temps, encara es veia algun fruiter florit.

Així doncs, ahir a la tarda, vam voler provar sort i la veritat, va valdre la pena. Aquí en teniu la mostra.

 

Fruiters florits del Segrià

Nova joguina?

A la feina, és tradició, regalar un rellotge als que es jubilen. En el meu cas, sense saber-ho, els ho vaig posar complicat.Uns dies abans els companys de feina i alguns familiars me n’havien regalat un.

Els calia trobar una alternativa. Com que els meus gustos i afeccions no els son desconeguts, ben aviat van trobar quelcom que sabien que m’agradaria. Vull aprofitar per a donar-los-hi les gràcies públicament.

El petit vídeo que acompanya aquesta entrada és el resultat de la primera prova a la que confio en seguiran d’altres.

 

 

Un cop més Els Pastorets

No és un secret que Els Pastorets, no son sant de la meva devoció, ho he confessat públicament. Cosa, que en cap cas, vol dir que no valori la feina que si fa, especialment la del Josep M. Mercadé que, cada dos anys fidel a la tradició es carrega de paciència i posa ordre a tot el que si cou.
De totes maneres, no seria del tot honest, si a part del Josep M. no tinguès en compte a altres persones que de manera silenciosa, van fent la seva feina, persones com en Jordi Moix, en Josep M. Sans i el Marc Roca entre d’altres.
Aquest any, potser és el primer de molts, que no hi he fet res de res, llevat de les quatre fotografies que llustraran aquesta entrada.
En els últims anys, encara havia donat un cop de ma pel que fa a la il·luminació i el só. Però tant la tecnologia, com qui la domina, m’han jubilat definitivament.
Hi ha qui diu, que no és que m’hagin jubilat, sinó, que m’han fet fora perquè, mai vaig aconseguir que el só de la campana del pròleg, sonés en el moment just.

Al Delta, buscant el sol.

El vuit
Els vuit

El divendres 6 de maig, vam sortir de casa una mica més tard del que estava previst, el responsable el Roc.
Amb una hora i escaig, érem al carrer Estel, de Mòra la Nova, davant de cal Blai i la Lídia que ja patien per nosaltres. Canvi de cotxe i cap al Delta.
El Blai, havia creat un grup de whatsapp on a part de nosaltres, hi eren també el Xavi, la M. José, la Montsé i el Lluís, aquests quatre ja eren a lloc. Estàven plantats davant Lo Vivet, la casa de turisme rural que seria la nostra, durant tres dies i dues nits.
El Blai, manaire per naturalesa, em va dir: – Truca al propietari de la casa, i digues-li que la meitat de nosaltres ja hi som, per si pot anar a obrir.
Vaig parlar amb la dona del Joan, encara que nosaltres per alguna raó desconeguda, havíem decidit que el tal home, es diria Josep. Ho vaig fer i vam quedar que llavors mateix hi anàven.
Quan sense adonar-nos-en hi vam arribar, ja hi eren tots sis, els nostres quatre i el matrimoni propietari de la casa.
Els tràmits els van gestionar les nostres xiques i la mestressa, es veu que això és cosa de dones. Mentre tant el Josep Joan, als homens, ens ensenyava la casa, la bassa, les oques, les gallines , els tarongers i l’hort i la instal·lació d’energia solar. En la última part també s’hi van interessar la Montse i la Pilar.
La publicitat sobre l’estança era ben certa, no feia ni tres quarts d’hora de la nostra arribada i ja teníem ous i taronges per l’esmorzar de l’endemà.PTG-DELTA-6546
Abans de sortir de descoberta, la primera; el Blai va organitzar el sorteig de les habitacions, el resultat devia ser satisfactori, perquè no es van veure males cares.
La primera activitat conjunta va ser anar a comprar. Quan es va de casa rural, és el primer que s’ha de fer sempre. No hi ha res més anguniós que obrir una nevera i veure-la buida. Tot i que el sopar d’avui estava previst, matança a càrrec dels de Mòra la Nova; formatge, aportació del barcelonins; vi, gentilesa dels de Campdevànol; els espluguins hi afegíem les coques de recapte del forn de la Vila. Calia comprar pa i algun complement pels esmorzars i també el sopar del dissabte. Per tant la primera visita del Delta fou a dos supermercats de Deltebre, no en dic el nom, per no fer-los-hi cap tipus de publicitat, no se la mereixen, en cap dels dos, vam poder comprar licor o aiguardent d’arrós.PTG-DELTA-6663
Abans de sopar i per justificar el viatge, vam plantar els trípodes per a disparar quatre fotos. Res que es pugues aprofitar, al menys en el meu cas.
Ben sopats i després de fer-la petar una estona parlant de tot una mica, però sobretot de fotografia, ens en vam anar clapar, el dissabte els homes havíem de matinar.
A tres quarts de sis del mati aturava l’alarma del meu telèfon, ja estava despert. Em vaig llevar i tranquil·lament vaig anar preparant tot l’armament, mentre el Blai, el Xavier i el Lluís, aquest últim, mooooooolt més tard, anaven fent el mateix.
Al cotxe i a cap a un punt incert del Delta, fotògrafs experts en el terreny, l’hi havien dit al Blai, que podria ser un bon lloc per a captar la sortida del sol. No ens va costar massa trobar el punt idoni, el que no vam trobar en cap dels punts cardinals, fou a l’astre rei. Com sempre havia sortit, sí, però ho havia fet d’arrere els núvols. Tot hi així i per no tornar a Lo Vivet sense collita vam prendre uns centenars (suposo) de fotografies, alguna d’elles, un cop passades pel cambra fosca, han resultat ser força aprofitables.PTG-DELTA-6545
Cap de nosaltres quatre confiava en arribar i trobar l’esmorzar preparat i així va ser. Però hem de reconèixer que cap dels quatre homenots, se’n va haver de preocupar. La M. José va ferrar-nos, uns ous al gust de cadascú.
Un cop esmorzats i sense pressa, tots vuit, vam sortir a fer el primer tomb fotogràfic pel Delta, tot esperant l’hora de dinar. Diuen que les coses bones es fan esperar i pel que es veu el dinar s’ho mereixia. Al voltant de la una i mentre una garsa (crec) blanca , reclamava la nostra atenció, el Blai va rebre una PTG-DELTA-6585trucada. Per la cara, es veia que no eren bones notícies. Amb el cony de feina que té, vaig pensar que un dels seus clients, havia decidit fer-li una malifeta. No, no era això, la trucada era del restaurant on havíem de dinar. Em sap greu no saber el nom de l’establiment. El trucaven per a dir-li, que al no fer un dia agradable, apuntava pluja, feia vent i aquest era fred, el dinar no el gaudiríem com calia. L’hi van recomanar que busquéssim una alternativa i deixéssim la mariscada! per una altra ocasió. Els hi vam fer cas. Tots vuit vam estar d’acord en que donada la atenció de l’establiment, aquest, era mereixedor de tornar-hi en condicions metereològiques favorables, per tant ho tornarem a intentar.
L’alternativa fou, Lo Pati d’Agustí al Poble Nou del Delta. Pels tarragonins no era desconegut, ja hi hem menjat en altres ocasions i ho fan força bé.
Uns entrants amb tallarines, ortigues de mar, anguila fumada i pop a la brasa. Com a plat principal, un arròs de marisc al punt, cuinat a foc de llenya (és el reclam de la casa) i de postres un assortiment de preparacions casolanes, tot molt bo. Un detall a destacar, el cambrer, un jove molt simpàtic, ens va recomanar que enlloc de vuit racions de paella, en demanéssim només sis, amb els entrants que havíem demanat, ja n’hi hauria prou. Tot i una certa desconfiança per part del Blai i de mi mateix, va tenir tota la raó. Jo vaig repetir dues vegades. Cafès, infusions i un digestiu reclamat insistentment per l’amfitrió van posar punt i final al dinar.
Com ja he comentat abans mentre gaudíem del dinar i de la companyia, els encarregats del temps per no molestar-nos després, varen manar que plogues i el temps així ho va fer.PTG-DELTA-6673
Durant tot el dia, no recordo qui, però algú havia anat dient: A la tarda podríem anar amb bicicleta. Al Delta hi ha molts lloc on pots llogar bicicletes. Al ser un terreny pla, no és exigent i la bici es un excel·lent medi de transport que tot deixant gaudir del paisatge ajuda a fer una mica d’exercici. Tant l’una excusa com l’altra, ens anava de perles després dels fets de Lo Pati de l’Agustí. A la casa de fusta vam llogar un parell de vehicles (no se dir-vos el nom, potser quatricicles) son dues bicicletes juntes que permeten pedalar a quatre persones. En una el Barça en l’altra el Nàstic. El resultat: Deixeu-me’l descriure en termes futbolístics, 0 -1. Rialles a l’equip local i males cares en part dels jugadors del visitant.
Per acabar el dia, fotos i més fotos d’ocells, arbres, casetes, camps inundats, miralls, miratges… L’astre rei havia sortit tímidament i fins ens regalava una discreta posta de sol i les ultimes imatges a la platja del trabucador.
De camí a casa parem en una gasolinera i no precisament per a comprar combustible. Sorprenem, cal suposar que per l’edat, a la jove dependenta, demanant-li ginebra i tònica, tant, que fins la fem dubtar sobre si té tònica. El que no tenen tampoc, es licor o aiguardent d’arrós. No anem bé.
PTG-DELTA-6708Arribats a casa, sopar, xerrada i a fer nones. El diumenge ens llevarem a una hora normal el temps segons els seus homes no millorarà.
El dia 8 ens llevem al voltant de les 9, com havíem consensuat la nit abans. Esmorzem, les gallines ens han obsequiat quatre ous més. Recollim, paguem, ens acomiadem de les de les persones i de les besties, i sortim a fer l’últim tomb pel Delta.
De mutu acord decidim fer-ho per l’espai la desembocadura, amb la intenció d’agafar la golondrina, un vaixell que no fa altra cosa que passejar turistes des d’on es troba el restaurant Ca la Nuri, on més tard farem l’últim àpat, fins al mar.
Com que no fem prou cara de guiris ni de turistes convencionals, també de mutu acord, abandonem l’idea del passeig amb barquet. Ho canviem per una passejada per la platja de la Marquesa.
Per fer temps per dinar, parem en una de les moltes àrees de lleure al costat de la platja de la urbanització Riumar, una cerveseta i uns quicos per obrir gana i cap a Ca la Nuri.
L’arròs si ahir va ser de marisc avui es negre com el carbó. Dues de les xiques, canvien el cereal típic del Delta, per cereal transformat, per a elles dues doncs, fideuà. La Pilar en entrar havia vist d’una llambregada, una mena d’urna amb postres casolans que feien molt bona pinta. Ella sempre a preferit el sucre a la sal, i quan el cambrer també força simpàtic, ens deix la carta de les postres queda sorpresa i decebuda alhora. S’havia guardat gana però no per a repetir de fideus, sinó per encabir-hi un dels postres que havia vist en entrar al menjador. L’oferta dolça que ens han deixat damunt la taula sembla no agradar a ningú, i amb l’excusa que en acabar el dinar, s’ha de tornar a casa, tothom manifesta clarament, tothom menys la Pilar, que passarà directament als cafès o infusions. Al cap d’uns segons ens adonem que lo de la carta de postres, es una estratègia perquè la majoria dels clients preguntin per les postres de la casa. Un cambrer que empeny un carret amb l’urna de les postres casolanes, fa l’aparició al menjador i algunes cares canvien, i no només això, alguns de nosaltres, not tots, decidim que el cafè pot esperar.
Desprès del cafè i un digestiu obsequi de la casa, ens dirigim als cotxes per a tornar cap a casa. Abans però la Pilar i jo passem per una botiga de records i altres coses i comprem una ampolla de licor d’arrós, al·leluia! i dos paquets d’arrós carnaroli varietat típica italiana però produïda al Delta de l’Ebre.
En resum un cap de setmana on com sempre el més important no han estat el què i el com sinó amb qui. Tornarem!

PTG-DELTA-6719Veieu la resta de fotografies

Rescabalament

A partir de certa edat, la memòria ens comença jugar males passades, i nosaltres, una part de la nostra colla ja sabem quin pa si cou.

14Fa uns anys, tres crec que en va fer abans d’ahir, avui som 19 de desembre de 2015, la Lídia en complia 50. I ve t’ho aquí, ens va passar per alt. No ens en vam recordar.  El dia 21 de gener de 2013 vam posar la primera pedra per arranjar-ho, però van quedar coses pendents.

L’11 de setembre de 2014 era el Joan, en feia 60. Segurament que emocionats per la VIA no vam fer tot el que hauria calgut i també va quedar pendent.

El passat cap de setmana, el de l’11 al 13 de desembre de 2015, hi vam voler posar solució, convidant-los i convidant-nos a una sortida, que ja tocava.

Havia de ser una sortida prop d’una ciutat gran, a l’hivern es fa fosc aviat, va dir algú. Perquè no anem a un Balneari apuntava un o una altra. El tema el teníem clar, ara només calia trobar el lloc.

Després de molt buscar vam trobar el lloc ideal prop de Girona, a Santa Coloma de Farners. Un poble situat a mitat de camí d’un dels objectius de la sortida i que per ell mateix disposava d’un dels desitjats, el centre termal lúdic Magma, que no és un balneari però si assembla.

Els llocs visitats Girona el dissabte i el castell de Montsoriu i el Museu Etnològic del Montseny el diumenge.

Vam dedicar dues hores de la tarda de dissabte, a donar compliment a una de les premisses de la sortida, la de remullar-nos i relaxar-nos durant dues hores, al centre lúdic termal Magma, de Santa Coloma de Farners.

El Castell de Montsoriu tal com havia apuntat el Quim Queralt un del responsables i alguna cosa més del museu, va ser tota una descoberta. En part gràcies a la Maite, la noia que ens va fer de guia, una d’aquelles persones que de lluny, es nota que estima la seva feina.

A la tarda després de dinar a l’hostal Nou d’Arbúcies vam visitar el Museu Etnològic del Montseny, avi segons comentà el Ramon del nostre museu de la Vida Rural.

L’hotel per a descansar i refer-nos de les esgotadores jornades va ser l’hotel Pinxo de Santa Coloma de Farners, un establiment sense pretensions però que disposa de tot allò que hom necessita per estar a gust tant per les instal·lacions, com pel seu personal i sobre tot per la manduca.

Per trobar alguna pega, l’absència del Lluís i la Montse.

 

Cingles del Montsant

L'equipEl divendres 13 de novembre, Déu meu  viernes 13! ara m’ho explico tot! Como deia, el divendres 13 de novembre del 2015, per fi ens vam posar d’acord per a fer una sortida de tot el dia. Això per descomptat no vol dir que ens passéssim tot el dia pedalant sinó que aquest dia dinaríem fora. Es tractava d’escollir un lloc bonic. El Ramon, sempre diu que tardor i primavera, son estacions especials per a fer un tomb pel Montsant.

Jo portava uns dies consultant la previsió del temps i semblava que aquest divendres, faria bon dia.

No se perquè, soc l’encarregat de cercar les rutes i proposar-les als altres dos, l’Eva i el Ramon. Son atribucions d’aquestes que no saps com, però se t’adjudiquen.

Per tant cerco al web de Wikiloc una ruta pel Montsant. En trobo un parell, que semblen complir els nostres desitjos pel que fa a quilometratge i desnivell, tenint en compte, que al novembre, el dia es curt. Els hi faig arribar i com casi sempre també el Ramon se la mira per sobre i l’Eva, es queda només amb el quilometratge i el desnivell més alt. La ruta escollida doncs va ser Cingles del Montsant el seu autor surquizu. Si a primera vista sembla que es una ruta que voreja els cingles per la part de dalt, no va ser així. La ruta que surt de Cornudella en direcció a l’ermita de Sant Joan de Codolar i seguint el Camí dels Cartoixans, passa per l’Albarca. A partir d’aquí, deix els cims i passa per sota per a poder-los admirar. Bé això és, el que ens vam imaginar nosaltres ja que l’espessa boira que ens acompanya des de ja fa una setmana i que pel que han dit avui, encara ho farà durant al menys vuit dies més, només ens va deixar veure i de vegades entreveure les pedres que teníem a tocar del nas.

Menys mal que tot i ser divendres i 13 no hi haver ni sang ni fetge, ni tants sols a l’hora de dinar. Per cert aquest, si que el vam aprofitar, i que carai, malgrat la boira també vam aprofitar el dia. Un recorregut bonic i en bona companyia.

A continuació us deixo quatre fotografies mal comptades del munt que n’hauria volgut fer.