I tu, que hi dius?

Bones maneres

Sóc de l’opinió que tant com els bons esportistes feliciten a guanyadors i encoratgen a perdedors, els polítics en general i sobretot els que conformen els consistoris de pobles com el nostre, haurien de ser per damunt de tot, honestos.

Al meu entendre, quan s’han perdut les eleccions, l’ètica i la moral passen per felicitar a qui les ha guanyat i a no amagar-li les dificultats en les que es trobarà, per exercir el seu càrrec, al cap i a la fi uns i altres són servidors públics. 

De la mateixa manera, qui les ha guanyat i pels mateixos principis ètics i morals, s’equivoca manifestant que els que han perdut, no han fet res bé.

No crec que avui en dia, i en pobles de la categoria del nostre, hi hagi ningú tant irresponsable com per fer les coses malament de manera voluntària. 

Uns i altres han de tenir clar que qui els mira, no és imbècil i que d’aquí a menys de quatre anys hi haurà un altre examen.

El teu comentari Albert, com és natural m’ha portat a llegir l’entrevista de tarragonadigital.com. M’ha recordat una mica al diàleg dels dos “progres” de “La nit de Sant Joan”, un espectacle musical de Dagoll Dagom estrenat el març de 1981 al teatre Romea. 

Citant les declaracions del nostre alcalde quan diu: “Per una banda, a nivell administratiu, ens hem trobat un Ajuntament en un estat força caòtic i que podria estar molt més ben organitzat, ja que utilitzant adequadament els recursos que tenim, s’obtindria un millor funcionament. En aquest sentit, de cara al setembre volem començar a reestructurar alguns d’aquests àmbits, sobretot d’estructura i de personal.”, em faig algunes preguntes com: 

Qui és o qui són els responsables del caos? 

És tot culpa dels antics mandataris?

Com és que cap mitjà de comunicació, planteja aquestes preguntes de manera clara? 

Ja em disculpareu però, a tot plegat hi trobo a faltar en uns i altres un cert grau de transparència.

Tot hi així, que ningú se sulfuri, sigueu pacients. Els nous estadants de Ca la Vila son només a la meitat d’aquells 100 dies de gracia que hom concedeix als elegits, per a emetre un primer judici. Penseu que arribar i trobar-se amb l’embolic de la Festa Major no ho posa fàcil.

I per acabar permeteu-me que sense cap pretensió us demani a uns i altres, que recordeu què i com predicàveu quan us asseieu just a l’altre costat de la taula.

Guals, punt i final

Fa un parell de dies, el dissabte de la Festa Major, un familiar nostre deixava el cotxe davant d’un d’aquests guals sense llicència municipal. Ho va fer perquè, al carrer Mossèn Serret i a les rodalies, no quedava cap espai lliure, llevat es clar, dels regulats per guals amb la corresponent llicència.

L’endemà a quarts d’una, rebia una trucada dels mossos, no dels vigilants municipals, demanant-li que retires el cotxe, tot i que entenien que el seu vehicle no estava mal estacionat ja que els propietaris afectats no disposaven de gual amb la llicència corresponent .

Vull pensar que els mossos van advertir al propietari de l’immoble, que per evitar aquest tipus d’incidències calia fer les coses bé i adquirir la llicència municipal corresponent. 

Tot hi així no se si l’actuació dels mossos en aquest cas, és la correcta.

He de dir també, que a l’hora d’estacionar el meu cotxe, no ho faig mai, davant de guals amb llicència. Si hi ha espai lliure al carrer, tampoc el deixo davant de llocs on s’intueix que estan destinats a l’entrada i sortida de vehicles. Si no hi ha més remei i l’horari ho permet, opto (tot i no tenir-ne obligació) per avisar als propietaris del garatge afectat, dient-los que en cas de necessitar sortir o entrar, m’ho facin saber i tant aviat com em sigui possible, retiraré el meu vehicle.

Avisar als propietaris és sempre recomanable en molts sentits, no se si m’explico.

I per acabar, no només no són correctes els cartells de guals sense llicència, sinó tampoc les caixes, bidons, taulons i tot el llarg etc. d’objectes destinats a aquesta finalitat.

En aquest cas seria d’agrair que els ajuntaments prenguessin la responsabilitat de retirar-los o be advertir als propietaris dels immobles que també hi ha una ordenança sobre l’ocupació de la via pública. Per cert, si no vaig errat, més cara que la que regula els guals.

Que ens depararà el futur?

Dins del Ir Festival  d’estiu Terra de Bandolers organitzat per l’ajuntament d’Alcover, ahir divendres 10 de juliol de 2018, hi varen actuar dos personatges separats per casi bé trenta anys però. amb una DO comuna, estimen la terra i la música d’arrel. 

Un amb la seva guitarra i l’altre amb el seu acordió diatònic amb el títol de Cançons de Taverna, ens van regalar més d’una hora i mitja de poesia, cançons, garrotins, i romanços .

El lloc triat pel concert, magnífic, el Mas de Forès a la Vall del Glorieta.

La nit fresqueta, la primera després de moltes de calor.

Uns hi havien arribat caminant, altres amb bicicleta i els més mandrosos ho havíem fet amb cotxe.

La tria de músiques, celebrada per tots els assistents.

A més a més de les cançons, em quedo amb una pregunta que en un moment donat del concert, en Belda li va etzibar a l’Arnella: Que ens depararà (cito textualment) el futur? En Jaume es va quedar sense resposta i adduí que aquesta, exigiria un debat massa extens. 

Jo, potser sota la influència del cel, el lloc i la companyia vaig pensar, que si el futur ens concedia l’ara, em donava per satisfet.

Puntualitzció

Ahir a la nit durant el concert del Sant Jordi en favor del refugiats, alguns, bastants, twits titllàvem de demagog al Jordi Évole @jordievole. Jo el vaig trobar com moltes vegades magistral i encertat, sobretot quan es dirigí a la llotja de les autoritats.

Si però, que li voldria fer una modesta puntualització, quan parlava dels immigrants del anys 60. Quan parlava de les persones que des d’altres regions de l’estat espanyol, van fer cap a Catalunya buscant una vida millor. De tots els andalusos, extremenys, aragonesos, castellans, gallecs, que van veure Catalunya l’oportunitat per a millorar les seves vides. I amb una maleta plena de records van fer cap a Casa Nostra, amb una ma al davant i una altra al darrera, però totes dues, disposades a treballar per a guanyar-se un futur millor. I a fe de Déu que ho van aconseguir.

Molts d’ells van trobar lloc per mal viure, en barris perifèrics de Barcelona i també en altres poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona. Badalona, Cornellà, l’Hospitalet, Bellvitge, Sabadell, Terrassa… en son encara testimonis. Molts d’ells s’acomodaren en barraques, altres en pisos petits i sense massa condicions, on com recordava en Jordi Évole, viuen encara.

Poc a poc i al costat també de molts catalans d’altres pobles petits de Catalunya que van veure en la gran capital una oportunitat, lluitaren colze a colze per a aconseguir el que ara tenim tots plegats. Els ho hem d’agrair, el nostre país, no seria el que és, sense tota aquesta gent.

Si que es veritat però i espero que en això i puguem estar d’acord, que sovint, qui pitjor es comporta amb els últims nouvinguts, son justament els que han arribat al seu davant. Això Jordi, t’ho vas callar i ho saps tant bé com jo.

Fora de test

Pel que sembla, l’oposició ha trobat la gallina dels ous d’or per posar nerviosos als que manen a ca la Vila: el contracte del meu bon amic Ramon.
Vull deixar clar que no defensaré el procediment que es va seguir, ni molt menys encara l’excusa que es va donar per contractar-lo, la d’urgència. Jo feia més d’un any que ho anava recordant amb insistència.
Sí que vull defensar el Ramon, s’ho mereix. Ho vull fer perquè sé com s’ho passa de malament quan s’utilitza el seu nom per a carregar contra l’equip de govern municipal.
Vull dir als que el titllen d’enxufat, que són uns miserables, doncs em consta que ell no ho hauria permès en cap moment. És fill de cal Guixé, sí. I què, això és dolent? Això el condemna?
Busqueu alguna entitat del poble o alguna persona que en pugui parlar malament amb propietat. Si sou honestos, reconeixereu que no heu trobat ningú.
Al Ramon, no el va anar a buscar ningú de ca la Vila, ni ell va demanar aquesta feina. Jo mateix recordo haver-li comentat en almenys una ocasió al David Rovira que ell, el Ramon, podria ser un molt bon substitut per al meu lloc.
Jo, encara que segurament la gent (si ho fan) em recordi només com el pregoner i els més vells com l’algutzil, per a l’Ajuntament he estat una mena de “chico para todo”. Doncs bé, per aquesta feina, el Ramon em guanya i em sobrepassa de llarg, és molt més capaç que jo.
Els de l’oposició haurien d’aclarir què és el que en realitat els molesta. Vull pensar que és el procediment i no la persona. En aquest cas fins i tot jo i el mateix Ramon podem estar-hi d’acord.
Ara bé, fer servir el nom del Ramon i el renom de casa seva, ho trobo deplorable, fastigós i en boca d’alguns que el coneixen prou bé, fins i tot pura hipocresia. De seguir així, em preocuparia seriosament que, en un futur, gent així pogués fer-se càrrec del govern del nostre poble.

Municipals 2015

El dijous 14 de maig a la nit, per culpa d’una prova mèdica que em fan aquest matí, em vaig perdre la presentació del programa electoral de Som Espluga. Però la col·lega amb la que compartim pis des de fa anys, sí que hi va poder anar i a part de fer-me´n cinc cèntims, va dur a casa el programa electoral,
Com que la preparació per la prova, em va obligar a anar a dormir tard vaig poder llegir amb calma, els programes electorals dels tres grups que es presenten. Feia temps que no ho feia, cada vegada em costa més empassar-me tot el munt de promeses que es fan en període electoral.
He quedat francament sorprès, es nota que s’ha incorporat gent nova, que domina el tema de la comunicació, tant o més que el directe.
Jo per resumir-ho i no fer-me pesat diria que ho he vist així.
Per explicar-me, ho passo al mon de la restauració. Els programes, son com tres cartes de tres restaurants. Un més que carta, menú, l’altre una carta de restaurant tirant a bo i una altra de restaurant a la recerca d’estrelles Michelin.
Uns més que altres, han sabut agafar una colla de plats que ens agradarien a tots i els han vestit per a fer-los atractius.
Ara només queda que uns i altres, ens expliquin d’on o qui posarà els diners necessaris per obrir el restaurant.
A mi, que soc de paladar fi, m’agrada tant la cuina tradicional, ben elaborada com també, totes les noves propostes, el problema però, el tinc a la butxaca…